Boris reescriu les fronteres del noise japonès amb el seu últim treball
Després de dècades al capdavant de l'avantguarda sonora japonesa, Boris torna amb un àlbum que condensa tota la seva herència més abrasiva. El grup format per Wata, Takeshi i Atsuo ha construït un catàleg on conviuen el drone, el shoegaze, el sludge i el noise més descarnat, i aquesta nova entrega s'endinsa de ple en l'extrem sonor. La publicació arriba quan l'escena independent del país continua qüestionant els seus propis límits i obrint noves vies.
El treball, gravat en sessions intenses als seus estudis de Tòquio, demostra que Boris continua sent un dels noms essencials per entendre la música experimental nipona. Qui segueix l'actualitat del noise japonès sap que poques formacions han mantingut una vigència tan radical, i aquesta nova referència confirma que la banda encara té molt a dir en el camp de l'exploració sonora.
La nova entrega dins la carrera de Boris
Boris ha publicat discos seminals com Flood, Amplifier Worship o Heavy Rocks, i cada nova referència suposa un repte per definir quin Boris volem escoltar. En aquesta ocasió, el trio ha optat per una aproximació més propera al noise rock més dens, sense abandonar les textures ambient que els han caracteritzat. El resultat és un treball que es mou entre la melodia col·lapsada i la brutalitat pura, amb peces llargues i denses i esclats curts que colpeixen amb força.
La banda ha volgut assemblar el disc com si fos un únic viatge, amb temes que flueixen els uns cap als altres gairebé sense solució de continuïtat. Aquesta estructura permet que l'oient se submergeixi en una atmosfera canviant però cohesiva. Boris demostra que el noise rock japonès més extrem no és un joc estilístic, sinó una manera d'entendre la música com a matèria viva.
Un so que sempre s'ha reinventat
Pocs grups han sabut mutar com Boris. Des dels inicis a principis dels noranta, el projecte ha passat per fases que van del doom més opac a l'estridència més esquinçada, sempre mantenint un peu a la perifèria del underground. Aquesta nova referència continua el camí obert per àlbums recents com NO o la trilogia W, aprofundint en la idea d'un so saturat però controlat amb una precisió sorprenent.
Les guitarres continuen sent l'ànima de la proposta, amb capes i més capes de distorsió que es despleguen com ones successives. La bateria d'Atsuo marca el pols amb una intensitat gairebé física, mentre que la veu de Wata dibuixa melodies que emergeixen entre el soroll com a batecs lumínics. Tot plegat compon un paisatge sonor hereu de bandes com Melt-Banana, Boredoms o Keiji Haino, però amb una veu pròpiament boriesca.
El procés de gravació i l'estètica del projecte
El disc s'ha gravat en condicions properes a la improvisació, amb sessions on el grup va deixar que les peces creixessin des del primer instant. Aquesta metodologia, pròpia del millor noise nipó, permet capturar una energia que difícilment es pot replicar en estudi. Boris entén que l'exploració del gènere més exigent demana un compromís físic i emocional que va més enllà de la tècnica, i això es nota en cada segon de la gravació.
L'edició física mereix atenció: el vinil inclou un disseny que dialoga amb l'estètica underground de Tòquio, amb fotografies granulades i tipografies que evoquen els fanzines dels noranta. La banda sempre ha tractat cada llançament com un objecte, i aquesta entrega no és una excepció. Qui descobreixi Boris a través d'aquest treball pot aprofundir en la seva discografia consultant l'arxiu del blog, on es recullen referències essencials del noise nipó.
L'herència del noise rock al Japó
Per comprendre la dimensió d'aquest àlbum cal tenir presents les arrels del noise rock al país del Sol Naixent. Figures com Merzbow, Keiji Haino o les primeres formacions no-wave nipones van establir les bases d'un llenguatge que Boris ha sabut acostar a un terreny més accessible sense perdre'n la radicalitat. L'escena japonesa sempre ha operat als marges, però ha influït decisivament en la música experimental global.
Boris forma part d'aquesta genealogia i, alhora, n'ha obert noves vies. La capacitat del grup per col·laborar amb Merzbow, Michio Kurihara o Ian Astbury ha ampliat l'abast del seu univers sonor. Aquest nou disc s'inscriu en aquesta línia de treball, com un capítol d'una conversa que porta dècades enriquint el panorama internacional del noise.
L'experiència en directe
Més enllà de l'estudi, Boris és sobretot un grup de directe. Les actuacions al Japó i a Europa sovint superen les dues hores i combinen llargues improvisacions amb versions i experiments sonors que no apareixen als treballs publicats. Escoltar-los en sala transforma la percepció del seu catàleg i mostra una banda capaç de reinventar-se en temps real.
En aquesta gira, el trio ha presentat el nou repertori en sales petites i festivals especialitzats, on la proximitat amb el públic es converteix en part del llenguatge. Les noves peces adquireixen una dimensió física que en alguns moments recorda el free-jazz i en d'altres evoca la potència del hardcore nipó. Els assistents coincideixen a destacar que el directe eleva la intensitat del disc fins a cotes insospitades.
Si vols seguir les properes cites amb el noise japonès i descobrir més referències de l'escena independent, pots posar-te en contacte amb el blog per rebre les recomanacions que anem publicant. Battle of Ninjamanz continua ampliant el seu arxiu de música japonesa i no deixarà escapar cap novetat d'aquesta nova etapa de Boris ni del seu entorn sonor.