Soroll, neu i llibertat des de l’escena underground de Sapporo
Aquesta entrevista a una artista de l’escena noise de Sapporo ens porta fins a una ciutat on el fred, els espais industrials i les xarxes independents alimenten una música física i imprevisible. Rin Kuroda, compositora, improvisadora i responsable del projecte Kuroi Mado, treballa amb cintes manipulades, pedals analògics, micròfons de contacte i enregistraments de camp.
La seva obra no busca domesticar el soroll. Cada peça sembla una habitació que es transforma mentre l’escoltem: una porta metàl·lica, una ràdio mal sintonitzada, el brunzit dels cables i una veu que apareix només durant uns segons. Parlem amb ella sobre Sapporo, la creació DIY i la necessitat de mantenir espais per a la música més radical.
Una ciutat que sona sota la neu
—Com descriuries la relació entre Sapporo i la teva música?
—Sapporo té una escala diferent de Tòquio o Osaka. Hi ha molta distància entre els barris, grans zones buides i un hivern llarg que modifica la manera de moure’t. Quan neva, els sons queden esmorteïts; quan el gel es trenca, tot torna amb una duresa molt concreta. Aquesta tensió apareix en les meves gravacions.
Rin explica que els seus primers concerts van tenir lloc en soterranis, galeries petites i sales compartides amb bandes de hardcore, projectes de música electrònica i artistes visuals. L’escena local és reduïda, però manté una comunicació constant entre disciplines. Un concert pot incloure una projecció, una instal·lació amb llum fluorescent i una actuació improvisada sense repertori fix.
—No penso en una comunitat tancada —afegeix—. Penso en persones que es troben perquè necessiten fer alguna cosa amb les mans i amb el so. Això és suficient per començar.
Del soroll domèstic a l’escenari
La seva eina principal és una taula de mescles antiga que va comprar en un mercat de segona mà. La combina amb una gravadora de casset, un oscil·lador econòmic i diversos objectes amplificats. Un ressort, una làmina de metall o una joguina poden convertir-se en una font sonora si el contacte amb el micròfon és prou precís.
—M’interessa l’error que no puc repetir exactament —diu Kuroda—. Si una cinta s’enganxa, si una connexió falla o si el volum canvia per la humitat, no ho corregeixo immediatament. Intento escoltar què està proposant aquell accident.
Aquesta actitud també es reflecteix en els seus directes. Les peces no estan tancades, i la durada depèn de l’espai, del públic i de l’estat dels equips. En lloc d’una progressió tradicional, crea acumulacions, interrupcions sobtades i llargues zones de freqüències greus que converteixen la sala en una experiència corporal.
Estètica, objectes i memòria analògica
Les portades de Kuroi Mado són collages impresos en blanc i negre, sovint intervinguts a mà. Hi apareixen fragments de mapes, etiquetes industrials, fotografies d’edificis i petits objectes trobats. Aquesta cura visual connecta la seva música amb la cultura de les edicions independents japoneses, on el CD, la cinta i el fulletó formen part de l’obra.
—No vull que el disseny expliqui la música —precisa—. Vull que obri una altra porta. De vegades una imatge pot suggerir una temperatura o una textura millor que qualsevol descripció.
El seu estudi és una habitació estreta situada a la part posterior d’un apartament. Hi guarda cables, bobines, llibres d’art i petites col·leccions d’objectes. Entre aquestes peces hi ha ampolles figuratives miniatura que utilitza com a referència cromàtica per a algunes cobertes: transparències, reflexos i colors que semblen atrapats dins del vidre.
Per a l’artista, aquesta relació entre objecte i so és essencial. Un disc independent no és només un contenidor d’àudio, sinó una peça que pot conservar una olor, una textura o una escala. Per això prefereix tiratges curts i materials senzills abans que una presentació massa polida.
Fer xarxa sense perdre l’aspresa
La precarietat forma part del paisatge de l’escena noise, però Kuroda rebutja que s’utilitzi com una identitat romàntica. Els músics comparteixen equips, sales i coneixements perquè els recursos són limitats, no perquè la falta de diners sigui una virtut artística.
—El DIY no significa acceptar qualsevol condició —afirma—. També vol dir decidir com treballes, quant cobres i quin tipus d’espai vols construir amb els altres.
Per als qui vulguin descobrir aquesta escena de manera respectuosa, proposa alguns hàbits senzills:
- Escoltar els segells petits abans de buscar només els noms més coneguts.
- Comprar música directament als artistes quan sigui possible.
- Consultar els cartells de sales independents i centres culturals locals.
- Donar temps a les peces improvisades, sense exigir una estructura pop.
- Llegir els crèdits per descobrir tècnics, dissenyadors i col·laboradors.
- Compartir les recomanacions sense convertir-les en una cursa de novetats.
A Sapporo, aquesta xarxa es manté viva gràcies a intercanvis constants. Una artista pot publicar una cinta en un segell de Nagoya, actuar en una galeria de Sendai i col·laborar en una compilació amb músics de Hokkaido. El soroll viatja, però conserva les marques del lloc on ha estat creat.
Escoltar més enllà de l’etiqueta noise
Kuroda no vol que la seva obra quedi limitada a una etiqueta. En les seves últimes sessions hi ha moments propers a l’ambient fosc, la música concreta, el drone i l’electrònica experimental. També escolta shoegaze, post-punk i bandes sonores de cinema, interessos que apareixen en capes subtils i textures saturades. Per ampliar aquesta ruta, la nostra guia de shoegaze japonès ofereix un punt de partida complementari.
| Aspecte | Kuroi Mado | Noise convencional d’escenari |
|---|---|---|
| Font sonora | Objectes, cintes i enregistraments de camp | Pedals, sintetitzadors i amplificació |
| Forma | Improvisació oberta i blocs canviants | Desenvolupament més planificat |
| Presentació | Edicions curtes amb intervenció manual | Formats físics i digitals diversos |
| Relació amb l’espai | El lloc modifica l’actuació | L’espai funciona com a contenidor |
| Objectiu | Explorar textura, accident i memòria | Produir intensitat i impacte immediat |
—El soroll pot ser agressiu, però també pot ser íntim —conclou—. M’agrada quan una freqüència sembla venir de molt lluny i, al mateix temps, vibra dins del cos.
Seguiu les actualitzacions de Battle of Ninjamanz a les xarxes, exploreu l’arxiu musical des de 2007 i deixeu que aquestes rutes subterrànies us portin cap a nous CDs, cintes, artistes i escenes independents del Japó.