Tokyo Indie Vol. 2, una conversa sobre el nou so independent japonès
Tokyo Indie Vol. 2 neix com una fotografia actual de l’escena alternativa japonesa. La compilació reuneix projectes que treballen entre el rock independent, el pop oblic, l’electrònica domèstica i les guitarres de textura shoegaze, amb una selecció que prefereix la personalitat a les etiquetes rígides.
Per entendre l’origen del disc, hem parlat amb el seu creador sobre els criteris de curadoria, les trobades amb artistes emergents i la manera com una compilació pot explicar una ciutat. La conversa també mostra les dificultats de descobrir música fora dels circuits més visibles.
Aquesta segona entrega no vol repetir la fórmula del primer volum. El projecte amplia el mapa sonor de Tòquio i dona espai a enregistraments que conserven una certa fragilitat, ja sigui per la producció casolana, per l’ús de veus sense polir o per estructures allunyades del format pop convencional.
El resultat és un àlbum pensat tant per als col·leccionistes de CDs japonesos com per a qui busca noves recomanacions sense limitar-se als noms més coneguts. El seu valor és presentar una escena viva, canviant i plena de connexions inesperades.
| Aspecte | Tokyo Indie Vol. 1 | Tokyo Indie Vol. 2 |
|---|---|---|
| Enfocament | Presentació de l’escena | Exploració de noves connexions |
| So predominant | Guitarra i pop independent | Mescla de rock, electrònica i textures ambientals |
| Criteri de selecció | Projectes propers al circuit local | Diversitat d’escenes i formats |
| Sensació general | Descoberta inicial | Retrat més ampli i arriscat |
Una compilació que escolta la ciutat
Com va començar aquest segon volum?
—La primera compilació va sorgir de la necessitat de documentar artistes que tocaven en sales petites, espais compartits i esdeveniments autogestionats. Quan vaig començar a preparar el segon volum, vaig entendre que no volia fer una simple continuació. Volia mostrar com havia canviat l’ambient musical i buscar sons que no apareguessin sempre en les mateixes llistes.
—També vaig voler donar més pes a la narrativa del disc. Cada cançó havia de funcionar per si sola, però l’ordre final havia de crear una ruta: començar amb peces més immediates, passar per territoris més experimentals i acabar amb una sensació oberta.
El criteri darrere de cada cançó
Què busques quan escoltes un projecte per primera vegada?
—Busco una veu pròpia. No m’importa si la gravació és imperfecta o si la banda encara està desenvolupant el seu llenguatge. Em fixo en si hi ha una idea clara, una atmosfera que es manté i algun detall que faci que vulguis tornar a escoltar la cançó.
—També observo la relació amb l’entorn. Alguns grups incorporen sorolls de carrer, sintetitzadors molt senzills o formes de cantar que recorden la intimitat d’un concert petit. Aquesta mena d’elements explica tant el moment personal de l’artista com la ciutat on treballa.
Guitarra, soroll i sensibilitat pop
En diversos passatges de Tokyo Indie Vol. 2 apareixen capes de guitarra que poden interessar als seguidors del shoegaze i del dream pop japonès. El creador, però, evita presentar la selecció com un disc de gènere.
—El shoegaze és una referència important, però no volia construir una compilació tancada. M’interessen les guitarres quan serveixen per crear espai i emoció, no només quan reprodueixen un efecte conegut. En el disc hi ha cançons sorolloses, però també peces molt nues i directes.
Per a qui vulgui aprofundir en aquesta sensibilitat, la guia del shoegaze japonès ofereix un bon punt de partida discogràfic. La compilació amplia aquesta mirada cap a altres escenes i demostra que les fronteres entre indie rock, pop experimental i música ambiental són cada vegada més poroses.
El paper de les escenes petites
Quina importància tenen els espais independents?
—Són essencials perquè permeten provar coses. En una sala petita, un artista pot tocar una cançó nova sense haver de justificar-la davant d’una indústria. Allà es creen relacions, es comparteixen recursos i sovint apareixen col·laboracions que després arriben a enregistraments més elaborats.
—La part complicada és que moltes d’aquestes propostes desapareixen ràpidament. Per això una compilació també pot actuar com un arxiu. No pretén fixar una escena per sempre, però sí deixar constància d’un moment que, d’altra manera, quedaria dispers entre cartells, publicacions efímeres i recomanacions personals.
Producció casolana i identitat
Una part de l’encant del volum prové de la convivència entre enregistraments molt treballats i peces que mantenen una estètica domèstica. Aquesta diferència no trenca la unitat del disc; al contrari, fa visible la varietat de maneres de crear música avui.
—La tecnologia ha facilitat que qualsevol artista pugui preparar una maqueta amb molta rapidesa, però això no vol dir que totes les produccions sonin igual. El repte és conservar la intenció original. A vegades una mescla limitada té més força que una producció impecable perquè manté la tensió de la primera idea.
Per ampliar la descoberta de música independent i projectes digitals, també resulta interessant explorar noves propostes musicals. Aquest tipus de connexions ajuden a entendre que l’escena japonesa no viu només en les botigues especialitzades o en els segells coneguts, sinó també en xarxes petites i comunitats en línia.
Un retrat més ampli de Tòquio
La compilació representa tota la ciutat?
—No seria possible, i tampoc ho voldria. Tòquio té massa escenes i contradiccions. El disc representa els llocs i les persones amb què he tingut contacte, juntament amb una selecció d’artistes que crec que comparteixen una actitud: fer música sense esperar que encaixi immediatament en una categoria comercial.
—Hi ha una energia molt concreta en els barris on conviuen sales de concerts, botigues de discos, estudis petits i espais d’art. Aquesta energia apareix indirectament en el volum. No és una guia turística, sinó una col·lecció d’impressions sonores.
El futur de Tokyo Indie
Hi haurà una tercera entrega?
—M’agradaria continuar, però no vull convertir-ho en una obligació anual. Una nova compilació només tindrà sentit si hi ha una història diferent per explicar. Ara mateix estic escoltant artistes que treballen amb formats híbrids, actuacions audiovisuals i estructures més properes a la instal·lació sonora.
El creador també considera nous formats per al projecte, encara que manté el CD com una peça central. En una època de reproducció immediata, l’edició física conserva la capacitat de convertir una selecció musical en un objecte amb context, disseny i memòria.
Tokyo Indie Vol. 2 mereix ser escoltat amb calma, seguint l’ordre de les pistes i tornant als artistes que despertin més curiositat. Per descobrir més ressenyes, notícies i recomanacions de música japonesa, visita l’arxiu de Battle of Ninjamanz i segueix les actualitzacions del projecte a les xarxes socials.